start

Aquest projecte sorgeix d’una pràctica molt arrelada i personal: recollir petits fragments de la platja —vidrets, ceràmica trencada, petxines o pedretes— que, amb el temps, he anat guardant com si fossin tresors. Aquesta acció, que per a mi és gairebé un ritual, es transforma aquí en una possibilitat d’experimentació i aprenentatge a través de la ceràmica. El costum d’agafar es converteix en un gest que també vol retornar.

El detonant no és només aquesta pràctica íntima, sinó també el projecte col·lectiu d’arxiu que van fer el grup situat a la platja de Sant Adrià. Allà es va fe un recull d’elements trobats com ceràmiques, vidres o pedres,

i em va emocionar veure com apareixia un sentiment compartit de desconcert i sorpresa davant d’intervencions anònimes, efímeres o permanents, que feia una persona a les pedres del lloc. Aquest relat em va fer sentir interpel·lada i em va empènyer a reprendre la meva pròpia relació amb aquests materials.

Recollida: costum, pràctica ritual, connexió amb el territori, escolta del lloc.

Tresors: fragments trobats, materials sense valor aparent que prenen sentit.

Materialitat: ceràmica, vidre, sorra, petxines, textures, temperatures.

Efímer: peces que poden desaparèixer, quedar-se, transformar-se.

Conciencia de l’espai
Intervenció/ transformació: modificació mínima, respecte pel que ja hi ha, aprendre a través de fer, unir, provar, coure, ajuntar.

Aprenentatge: prova i error, temps ampli, intuïció, tècnica.

Gestos petits: valor del petit, del mínim, de l’inesperat.

Retorn/ desaferrament: deixar anar les peces, no voler controlar el destí, tornar el que has transformat, oferir-ho a l’espai o a altres persones.

Temps: lent, cíclic, vinculat a l’acció i no al rellotge.

Dispositiu recolector o de retorn: eina de treball, cura, classificació, accessibilitat, adaptació.

El projecte es desplega com una investigació entorn dels processos de transformació que poden experimentar els materials recollits a la platja, com fragments de ceràmica, vidre o pedra, quan entren en diàleg amb tècniques ceràmiques contemporànies. Mitjançant proves amb barreges, unions i coccions a diferents temperatures, s’exploren les possibilitats formals, tècniques i simbòliques de combinar allò trobat amb allò construït. El taller esdevé un espai per provar combinacions insòlites, observar reaccions i registrar el comportament dels materials en contacte amb l’argila i el foc.

Un procés on la pràctica manual esdevé manera de coneixer el lloc.

Les peces resultants, lluny de buscar una finalitat utilitària o ornamental, actuen com a testimonis d’aquesta recerca. Algunes s’esquerden, altres es fusionen inesperadament o canvien de color; cada resultat és acollit com un fragment valuós d’un procés més ampli. Un cop acabades, les peces es desplacen de nou cap a l’espai públic de la platja de Mataró, on s’activa una nova fase del projecte: la seva reintroducció al paisatge com a gest simbòlic, obert a l’atzar i a la mirada d’altres. Aquestes deixes actuen com a petites fissures dins del ritme ordinari del lloc, com a senyals silencioses que qüestionen el valor, la permanència i la relació amb allò que ens envolta.

El desenvolupament tècnic del projecte es va iniciar amb una sèrie de proves realitzades en caçoletes, utilitzades com a contenidors experimentals per testar materials i reaccions en forn. Aquestes proves es van fer tant a baixa com a alta temperatura, i van permetre observar
diferències significatives en textures, fusió i comportament dels components.

En aquesta cassoleta integro sorra de la platja als esmalts, per afegir textura i impureses que transformen la superfície ceràmica.

Això són combinacions de fangs de baixa i alta temperatura per observar com afectaven la consistència i el comportament dels esmalts.

Vaig provar una varreja de cendres d’alzina amb esmalts de baixa temperatura, aplicades i cuites a alta temperatura per experimentar amb el resultat visual i matèric.

Aquesta cassoleta és una prova d’esmalts de baixa temperatura posats alta temperatura i depenent dels gruixos.

Aquesta és una prova de vidres i el seu gruix sobre una pasta ceràmica d’alta temperatura.

Vaig fer proves de vidre sobre pastes ceràmiques d’alta temperatura, combinades amb sorra per veure com es fonien i com reaccionen.

En aquesta caçoleta, feta amb pasta refractària, es van generar moltes bombolles atrapades en el vidre fos. Probablement això es deu tant a una capa excessiva de vidre com a la porositat de la ceràmica, que va dificultar l’alliberament dels gasos durant la cuita.

Vaig produir cendres a partir de closques i petxines, cuites a 900 °C, per integrar-les tant a pastes ceràmiques com com a recobriment experimental.

També vaig realitzar proves amb fragments ceràmics incrustats en blocs de ciment. Vaig observar que, segons la composició del ciment, els resultats variaven: els ciments amb alt contingut en calç, especialment els treballats a baixa temperatura, tendien a desfer-se o perdre consistència, mentre que altres mantenien millor l’estructura. Aquestes proves, tot i no ser caçoletes, em van semblar rellevants per entendre millor les interaccions entre materials.

Al llarg del projecte vaig desenvolupar tres sèries principals de peces, que em van permetre explorar diferents combinacions de materials, tècniques ceràmiques i temperatures, sempre des d’una aproximació experimental.

La primera sèrie va ser realitzada a baixa temperatura i va consistir en peces petites que em servien com a assaig per entendre la fusió de materials diversos. Hi vaig integrar vidre, sorra i petits fragments ceràmics trobats a la platja. L’objectiu era observar com aquests elements interactuaven entre si i quines possibilitats de connexió i transformació oferien. La mida reduïda de les peces em permetia fer moltes proves sense necessitat de grans quantitats de material, i em proporcionava informació valuosa per continuar desenvolupant el projecte.

La segona sèrie va ser cuita a alta temperatura i em va fer adonar que molts dels fragments ceràmics trobats a la platja eren de baixa temperatura i es desfeien o deformaven al forn. Per evitar-ho, vaig crear petits contenidors amb pasta refractària d’alta temperatura per protegir aquests fragments i integrar-los en una nova composició. També hi vaig afegir sorra i vidre. Algunes peces van generar resultats inesperats: en una d’elles, per exemple, el vidre va quedar ple de bombolles atrapades, probablement per la porositat de la base ceràmica i pel gruix del material fos, que va dificultar la sortida dels gasos.

La tercera i última sèrie (fins ara) va sorgir del desig de treballar en una escala més gran. Volia veure com es comportaven els mateixos materials i composicions utilitzades a baixa temperatura quan augmentava la mida de les peces. Aquesta sèrie també em va permetre experimentar amb noves formes i maneres de compondre, obrint el camí cap a una línia de treball que connecta directament amb el gest de tornar les peces a la platja i la relació simbòlica amb el lloc d’origen dels materials.

Aquest conjunt de sèries no representa un final tancat, sinó una fase dins d’un procés obert. El projecte manté una lògica de continuïtat, d’aprenentatge i d’escolta del material, i em plantejo seguir produint fornades en el futur, a mesura que el treball i la relació amb el territori evolucionin.

En el desenvolupament del projecte, va emergir la necessitat d’una eina que acompanyés tant el procés de recollida com el de retorn de les peces a la platja. La bossa neix, doncs, com una extensió del gest: una eina funcional, però també carregada de valor simbòlic. El seu disseny respon a les necessitats específiques de la pràctica com la classificació, la cura en el transport i l’accessibilitat, i es construeix pensant en la sensibilitat d’aquests moments d’intercanvi amb l’espai.

El seu interior permet separar els materials recollits; sorra, vidre, petxines, fragments ceràmics, facilitant una primera etapa d’observació i selecció. Alhora, ofereix un sistema de protecció per a les peces que s’han de retornar, evitant danys i permetent transportar-les amb respecte. El material triat, suau, neutre i càlid, afavoreix aquesta sensació de cura i recolliment, mentre que alguns detalls cromàtics, com els tons de sorra que s’integra al medi o tocs verds per localitzar la bossa a distància, dialoguen amb l’entorn natural.

La bossa no és només un objecte funcional, sinó una aliada silenciosa del projecte: acompanya, guarda, protegeix i facilita l’acció. És part del ritu, part del procés.

Els moments de retorn esdevenen espais de transició on el projecte abandona el taller i entra en contacte amb l’entorn que el va originar. En aquests desplaçaments, el gest de deixar les peces tambe es transforma en una altra manera de relacionar-se amb la creació: fora del marc expositiu, sense espectadors assignats, sense necessitat de permanència. El context natural de la platja, amb la seva activitat constant i impredictible, es converteix en escenari i agent actiu d’aquesta acció.
Cada retorn és únic i irrepetible: condicionat per la llum, l’estat del mar, la gent que hi transita, el moment vital en què es produeix. Les peces es col·loquen amb intenció però sense control, obrint la possibilitat que siguin trobades, ignorades o transformades.
A través dels retorns, el projecte es continua escrivint en silenci, dissolent-se en el territori que li dona sentit, mantenint-se viu més enllà de l’objecte.